Al cor de l’Empordà, Bo.TiC s’erigeix com un d’aquells restaurants que no necessiten aixecar la veu per fer-se escoltar. Amb dues estrelles Michelin i dos sols Repsol, la casa capitanejada pel xef Albert Sastregener i Surroca, amb Cristina Torrent i Cos al capdavant de la sala, ofereix una proposta gastronòmica que dialoga amb la memòria i el territori des d’una mirada contemporània i profundament personal.
L’espai, modern, podria suggerir una certa fredor en una primera impressió. Tanmateix, és un miratge: l’atmosfera es revela aviat acollidora, serena, pensada per acompanyar —i no interferir— en el veritable protagonista de la visita: l’àpat. Aquesta mateixa discreció defineix també el servei, proper i atent, capaç de fer sentir el comensal còmode des del primer moment.
Una cuina d’arrel reinterpretada
Bo.TiC articula la seva proposta al voltant de dos menús degustació, tot i que de l’octubre al maig ofereix també el Menú Essència, una opció més curta i diària, amb format gairebé executiu, però sense renunciar a l’ambició culinària. Aquest es completa amb extres com ara un cuidat servei de pa, aperitius, cocteleria o cafès amb petit fours, que arrodoneixen una experiència refinada i flexible.
El nostre recorregut es va iniciar amb els snacks de barra, una entrada lúdica i intel·ligent que reinterpreta clàssics populars: musclos en escabetx, cacauets, una notable truita de patates —amb ceba, com ha de ser—, pa amb tomàquet i anxova de l’Escala, i un calamar a la romana que, ja des del primer mos, marca el to del que vindrà. Hi ha tècnica, però sobretot hi ha idea i respecte pel producte.
Del subtil al memorable
L’entrant, uns pebrots del piquillo amb bacallà, es presenta com un exercici de subtilesa i elegància, tot i que queda lleugerament eclipsat pel veritable protagonista del bloc salat: la rajada. Servida en diferents textures —costella a la donostiarra, terrina a la planxa amb beurre blanc i tija de bledes a la brasa—, el plat destaca per una execució impecable, precisa en coccions i plena de sabor.
El darrer acte salat eleva encara més el conjunt: el magret d’ànec, presentat en dos temps, dialoga amb la remolatxa en un joc de sabors terrosos que remet directament al paisatge empordanès. El primer servei inclou un brioix amb coll d’ànec rostit, aire de remolatxa i pell cruixent amb foie; el segon, el magret, culis, tàrtar i pa de remolatxa. Un exercici d’equilibri i identitat on la carn, tan present en la tradició local, es mostra amb una sensibilitat contemporània.
Un final dolç, amb nord propi
El desenllaç arriba amb un postre que conquereix des del primer instant. Una brúixola que combina cremosos de xocolata al 80%, cruixent de cacau i regalèssia, amb gelat de plàtan caramel·litzat i sablé de cacau.
El cafè, deliciós, prepara el terreny per als petit fours, on destaca especialment un delicat ou de crema catalana, tan fi com evocador. Un petit gest final que resumeix l’essència de Bo.TiC: reinterpretar la tradició amb intel·ligència i sensibilitat.
Una destinació amb ànima
Bo.TiC no és un restaurant que busqui impressionar amb artificis; ho fa des de la coherència, el talent i una mirada pròpia que connecta amb el territori. Aquí la discreció es transforma en impacte i cada detall, suma en una experiència que convida a tornar.
Val la pena desviar-se del camí per fer-los una visita. Sempre.
