Mai em guardo cap racó per les postres. Trobo absurd deixar de tastar un plat de la carta i reservar-me per un pastís de formatge, un coulant, una “torrija” o un tiramisú. Ah, sí, ara la moda és el xuxo calent passat per la planxa. Sota, cavall i rei. Les cartes de postres acostumen a ser repetitives, no inclouen res que no hagi tastat abans i del preu ja no en parlem. Que entenc que si es casolà porta molta feina i no pot ser barat però ja sabeu que en molts llocs ens la colen. I sap greu quan ens arriben dues boles de gelat que encara tenen el glaç del congelador i al compte et claven vuit euros. És una opinió molt personal i entenc que no tots podem estar d’acord però ho dic així de clar: les postres estan sobrevalorades. Potser salvaria l’icònic pastís de formatge de Fismuler (que realment no compta perquè no és dolç) i el Babà al rom de Molino de Pez.
He mantingut aquest discurs en aferrissades discussions, soc la hater de les postres i fins i tot veig una red flag de manual quedar amb algú que en demani. Per no parlar de l’absurditat de demanar, per exemple, un brownie i sis culleres. Hem perdut completament el nord. Però vull ser honesta amb vosaltres perquè la meva militància trontolla. Començo a tenir dubtes. El meu activisme s’ha afeblit i ara estic en hores baixes. Sort que no m’havia fet samarretes amb el lema “No, no volem la carta de postres”.
I tot és per culpa de (o gràcies a) la “Tarta di Rose” de Leña de Dani Garcia que m’ha fet reconciliar amb les postres. No em puc imaginar tornar al restaurant i no demanar-la. Mare meva, què és això. De sobte arriba de la manera més teatral que us imagineu, damunt una base de roses negres, una safata amb un pastís daurat amb forma de quatre roses. És entre un brioix i una pasta de full, cruixent però a la vegada molt esponjós. Suau i dolç però sense embafar. És igual el tips que estigueu, el pastís passa per la vostra gola com si rellisqués. A més va acompanyat de dues boles de gelat de mantega torrada per donar el punt fresc que contrasta amb el pastís calentet.
M’hauria de guardar aquest as sota la màniga però us ho confessaré. Al restaurant Leña només fan 50 pastissos di Rose cada dia i si s’acaben i no el tenies reservat, doncs t’ho has perdut. Us recomano que digueu que voleu la “Tarta di Rose” quan reserveu la taula per evitar sorpreses. Jo un dia em vaig llevar suada i amb el cor accelerat pensant que tenia reserva i no havia mencionat res de la meva nova millor amiga Rose. Afortunadament, era un malson.
Començo 2025 i ja no em sento tan hater de les postres. Comando contra les postres 0, Tarta di Rose 1. He perdut. He d’admetre que hi ha postres que valen molt la pena. Que no cal deixar-se cap raconet perquè quan es bo, passa sol. I que les bones postres suposen un upgrade total de l’àpat. Ja em direu si hi esteu d’acord i si heu arribat fins aquí espero que m’escriviu per recomanar-me altres llocs amb postres imprescindibles. Us llegeixo.
